Imagineu-vos que aneu a passar una vesprada en un dels pobles més bonics del País i damunt teniu com a acompanyant a un músic prou conegut del lloc que t’explica la seua infantesa, com ha anat canviant la població amb el pas dels anys i damunt de tot, com enyora aquesta vila històrica cada vegada que s’ha d’anar per qüestions de treballs. M’haguera quedat sentint-lo hores i hores però havíem de parlar de coses de treball. I és que cada vegada que vaig a Xàtiva m’enamore d’ella i de les seues rodalies com ara Moixent o Canals, entre muntanyes i bonics núvols grisos durant l’hivern.
Ha estat una vesprada bonica, molt agradable, parlant de com hem perdut una mica l’essència del contacte humà i com la gent “de poble” (un terme que per a mi no és pas despectiu, al contrari) ara mateix ha d’ensenyar moltes coses a la de ciutat, en especial respecte a les relacions humanes.
I així hem passat la vesprada, malgrat que també havíem de parlar coses de treball, i amb molt de gust per cert, ho hem passat molt bé, i com sempre que vaig per allà, se’m fa curta l’estada i em quede amb ganes de tornar aviat.
La propera vegada que hi vaja parlarem de Gavarda.
Imatges dels Caragolets, música La son (noninó) de Nou Romancer
Amb una bicicleta es poden fer meravelles i si estàs a un indret tan meravellós com pot ser l’illa de Mallorca la cosa es multiplica exponencialment. La nostra proposta és una ruta nocturna per la badia de Palma.
Agafeu la vostra bicicleta cap a les 12 de la nit, moment perfecte en el que no només és fosc, sinó que no trobareu ningú pel camí, cosa força important i bàsica per a captar tot el que us envoltarà durant aquest passeig nocturn.
Farem la part Est de la Badia de Palma, per tant podeu sortir d’on tingueu el vostre allotjament i arribar-vos per exemple fins a la confluència del Passeig de la Sagrera i l’Avinguda d’Antoni Maura, on està la Comandància de Marina. Ara ja és tan fàcil com agafar el carril bici i no deixar-lo, el carril comença amb la Catedral de Palma a l’esquerra imponent-se a la mar que tenim a la dreta, la mar Mediterrània. És possible que en algun punt el carril bici s’acabi, però sempre hi ha un senyal on t’indica l’itinerari recomanat i en pocs metres el recuperes. Es tracta d’un carril bici perfectament adequat i segregat quan hi ha conflicte amb els vianants. Hi ha moments de platja, moments de poblets costaners, moments de solitud, moments d’ones trencant, moments d’amples i tortuosos camins, moments de tercera fase quan s’enlairen els avions sobre els nostres caps. Nosaltres vam parar a l’alçada de l’aeroport de Son Sant Joan, però el carril segueix i segueix… fins on tingueu ganes!
Amb les pobres imatges que es poden gravar per la nit, hem fet un recull d’aquestes i el caragolet les ha muntat per a que les podeu gaudir, per a que us entrin ganes de provar la nostra petita aventura. La son és una noninó del segon disc de Nou Romancer, l’hem escollida perquè férem aquesta petita excursioneta després de gaudir de la presentació de Llengua d’espases, el quart disc dels mallorquins Nou Romancer. Pel camí, iPod en mà amb tota la discografia del grup, vam cantar i rememorar fins i tot aquelles cançons de les quals crèiem haver oblidat la lletra.
A voltes els caragolets es queden dintre del seu bolet i no surten durant uns dies, però a voltes passa tot el contrari i no paren de sortir i entrar. El problema en la darrera opció és que no tenen prou temps per a seure, reflexionar i escriure sobre les coses viscudes. Una pena certament, i també una falta de disciplina, però clar la feina de recol·lectar els nostres aliments i no parar de babejar allà on anem
En aquestes darreres setmanes hem acumulat uns quants viatges i excursions per deixar aquí plasmats. El segon cop que vam estar a Barcelona, el nostre intent de fer la Via Agusta i Via Xurra de València al Port de Sagunt en bicicleta, la darrera visita a Castelló i Benicàssim, i no recordo cap altre. Potser el caragolet ens pots ajudar a recordar-ne més. Espero que en les properes setmanes ens posem al dia.
Però això no para! Aquest cap de setmana el caragolet i la caragoleta fan la maleta i marxen cap a la terra de submarins, batiscafos, samurais, tauronets, cosmonautes, alpinistes, russos congelats, portaavions…
Ah, i us hem d’ensenyar els caragolets que vam adoptar la darrera setmana, el Walter i la Din-ding!
En el carril bici que va de València fins al parc natural del Saler vam tenir un petit contratemps. Crec que va ser entre la platja de Pinedo i la del Saler que hi ha un tram amb una fàbrica abandonada a l’esquerra i uns horts a la dreta. Part d’aquest camí, doncs en aquest punt no és carril bici, deu ser privat perquè a mig camí ens trobem amb una tanca groga que no es pot aixecar. A l’anada no vam tenir cap problema, però quan tornàvem a València ens va passar el que us explicaré. El caragolet va agafar la meva bicicleta per passar-la per sota de la barra, just en aquell moment amb el seient va tocar-la i instantàniament vaig sentir com em mossegaven al colze esquerra. Per darrera venia un ciclista i uns altres tres pel davant. Vaig tenir sort que el ciclista que tenia un llapis d’amoníac perfecte per a posar a les picades d’abelles i vespes. Resulta que el ciclista aquest, es deia Vicent, feia molta muntanya i em va dir que sempre portava el llapis d’amoníac per a qualsevol picadura. Sort en vaig tenir del Vicent, perquè tot i així se’m va inflar una miqueta i durant uns dies sentia la picada.
Atenció: dintre de la barra hi ha un rusc d’aquests animalons, surten per un forat que dóna al costat del Saler i dels hort. S’ha d’anar amb molta cura de no tocar la barra quan passeu la bicicleta per sota de la barra.
No hi ha res com el pensat i fet. Alçar-se un matí i dir: Anem al Saler? Aleshores agarrem la bici i ens anem cap al Saler pel carril bici que el comunica amb la ciutat de València. Si el dia ix bo, sense massa calor, el camí es pot fer molt agradable, donat que el camí és gairebé tot pla i a més pots gaudir en primer lloc del poquet paisatge de l’horta que ens queda (amb tot l’arrasament que s’ha produït a la Punta), després de la platja i finalment del bosc de pins que conforma el parc natural del Saler per a després tornar a la platja i el seu paisatge de dunes.
El paisatge de l’horta m’agrada molt perquè és el meu paisatge de la infantesa. Malauradament l’especulació urbanística, la corrupció política i el creiximent insostenible i sense sentit de la ciutat ha fet que poquet a poquet vaja desapareixent com bé mostra el documental A tornallom. De totes formes encara hi queden racons on poder gaudir d’aquest paisatge i en bicicleta!
La platja que podem veure va canviant des de la platja urbana i massificada de la ciutat fins a la platja més estreta i solitària del Saler. Fins i tot a Pinedo hi ha una platja nudista però no ens detinguérem per ella, tampoc està gaire ben senyalitzada. La part de les dunes és molt bonica ja que per un costat està la platja i darrere les dunes està el parc natural. Una llàstima que ni la flora ni les dunes estiguen ben senyalitzades i així els visitants podríem conèixer-les millor.
Per últim cal parlar del parc natural del Saler, un bosc de pins per el que es pot passar caminant o en bicicleta. És molt bonic veure un paisatge com aquest tan a prop de la ciutat i a més poder passejar per ell en silenci, sense cap molèstia, tranquil·lament.
En quant al carril bici és molt irregular. Hi ha un tram en el que desapareix completament i si no el coneixes pots tardar en trobar-lo de nou. També té el defecte que tenen la majoria de carrils bici del País Valencià i és que són completament marginals, depenen de les carreteres i no se’ls dóna cap prioritat, per això s’han de donar moltes voltes innecessàries, es passa per llocs que haurien d’estar reservats als vianants i es causen molèsties vianants i ciclistes mútuament i damunt no n’hi ha cap preocupació per mantenir el carril o per fer la bicicleta un mitjà de transport. A veure si les coses canvien.
Aquesta no és la platja de pedres de Benicàssim,
però és molt semblant (extreta d’aquí)
Un Regional Exprés em va portar dissabte al matí a Benicàssim per a passar-hi el cap de setmana en el que havia de ser una multitudinària trobada de Silsonians i que finalment va contar amb només quatre de nosaltres.
Vam passar el cap de setmana al bolet de la M., doncs fa uns mesos que hi viu. L’estació de tren està una mica apartada del poble, però M. em va dir que hi ha un autobús circular que t’hi porta. M’agrada Benicàssim i la platja que té la M. al davant del seu bolet, des del finestral estirada al sofà pots veure el mar. Sort que en C. ens feia el dinar, perquè així vam poder anar M., X. i jo a fer-nos un bany de migdia. Una platja de pedres, on amb prou feines estàvem quinze persones gaudint del so del vaivé de l’aigua movent les pedretes més petites, la suau brisa marina i l’escalforeta del sol encara tímid de principis d’Agost. L’aigua era d’un verd-blau turquesa que en un principi pensava que era degut a les pedres, però només hi ha pedres en els deu primers metres, per tant, després de pensar-hi força no vam poder arribar a cap conclusió. Vam pensar que podria ser degut a que l’aigua semblava més salada del normal,o que era poc profund, o… La qüestió és que s’hi estava molt tranquil i si tancaves els ulls només senties el soroll natural de les platges de pedres, aquell que bonament s’intenta imitar amb els pals d’aigua.
El C. ens va preparar un gran plat de tallarines amb salsa de bolets, una acolorida amanida i gelat de postres. Per llepar-s’hi els dits i digerir-ho amb una becaina al sofà o a la platja o buscant vols per internet, que és el que bonament vam intentar cadascun de nosaltres. A la tarda vam tornar a baixar a la platja de pedres, però els núvols empedrats van començar a fer-hi presència i amb el temps la brisa amb un suau sol ens va fer sentir molt a gust. La M. em va dir que segons el cel de núvols empedrats plouria aquell mateix dia. Abans d’això la M. i jo vam estar provant un massatge de pedres al pit i l’esquena amanit amb un bon fart de riure. Finalment, el millor de tot, parlar de les nostres vides i la vida en general entre la M., el X. i jo amb una bona bossa de pipes. Sempre m’ha agradat compartir moments amb ells, som un grup de persones amb les que podem riure de les coses més banals i en cinc segons podem estar filosofant de les coses més vitals.
Ben entrada la nit vam acabar caminant per un espigó il·luminat amb uns petits llums taronges a tall d’espelmes, mentre la mar no descansava de fer onades provocant-nos una hipnosi de la qual només ens va fer sortir les immenses ganes de dormir.
L’endemà, sant tornem-hi, cap a la platja amb el diari per gaudir per darrer cop de les pedres. Poc a poc el cap de setmana, la trobada i la retrobada s’anava esfilagarsant fins que després de dinar el C. i la M. em van portar a l’estació de tren de Castelló per una pista que passava entre tarongers. Destil·lant aquell verd de cítric a dreta i esquerra em vaig acomiadar.
Tota bona excursió té un moment màgic, intens, un moment que recordes molt de temps després, quan ja has oblidat molts dels detalls de la resta del viatge. Aquest moment va ser per a mi quan arribarem a la Vall i ens tombarem damunt la gespa. Em vaig posar una música molt tranquileta, un piano que semblava dissoldre’s a l’aire i vaig gaudir una bona estona d’aquell cel pur, blau, ple de grans núvols que travessaven la volta com si foren immensos transatlàntics dels que jo m’acomiadava des de la meua perspectiva privilegiada.
El temps se havia detingut, encara que no pas els núvols i jo haguera estat una llarguíssima migdiada mirant al cel si no haguera segut perquè baix, a la Terra, m’envoltava un espectacle de verdes i abruptes muntanyes.
Ai caragolet, que ja no recordes ni els noms dels pobles xicotets. Aquell poble de carrers empedrats es diu Queralbs i de tranquil res de res perquè l’any passat, precisament fent la mateixa ruta que explicaves, vam patir un terratrèmol que va tenir conseqüències en les cases del poble.
El punt d’inici de la nostra excursió va ser Fontalba. Diu la llegenda, he sentit tants cops la història que diria que ja ha passat a ser llegenda, que en l’època de la dictadura es va voler fer una carretera que arribés fins al Santuari de Núria. Per sort, es van acabar els calés o la dictadura i el projecte es va aturar. És per això que, tot i haver-hi un cremallera que comunica Ribes de Fresser-Queralbs-Núria, la vall s’ha mantingut força verge i només malmesa per les instal·lacions del Santuari, pistes d’esquí, refugi Pic de l’Àliga, esports d’aventura al llac…
Caragolet, ja pots continuar amb la teva idíl·lica crònica de la nostra excursió i el teu descobriment…
Arribàrem a un poblet que semblava ésser al límit de la civilització. Era tot tan petit i diminut que els habitants pot ser que només s’alimentaren de la grandesa del paisatge que tenien a l’abast: desenes de grans muntanyes els envoltaven sinuoses i silencioses, protegint-los amb la pau tranquil·la que només donen els Pirineus. No em recorde com es deia aquell poble, però tinc a la ment eixe carreró empedrat que feia corba per a endinsar-se dins del cor de la població.
La música era del Jaume Sisa i potser la repetírem tres o quatre cops perquè semblava que ens convidava a pujar més i més a dalt: Oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum… i a la fi de la carretera de seguida ens adonàrem de que estàvem a un lloc especial on feia un oratge diferent que al peu i el cel era tan immens i inabastable que si et quedares a comptar els núvols que transitaven potser no acabaries mai. I al fons a l’esquerra, la senda per on hauríem de caminar que amb prou feines podia sobresortir per la frondosa herba. El nostre camí estava puntejat per vaques que pastaven amb solemne parsimònia, acostumades com estan a veure excursionistes admirats pel paisatges i amb certa indiferència ens tornàvem les mirades, elles que no han conegut altra cosa que aquell paratge miraculós d’equilibri entre la pau i la natura.
Caminàrem per la senda i travessàrem els seus rierols que conformaven aquell somni de paisatge de pins eterns i capvespres infinits, el lloc on hauríem viscut les aventures més emocionants de la nostra infantesa, el primer paisatge que hauríem pintat en el cas d’haver segut pintors. Pel camí ens trobàrem a més muntanyencs com nosaltres i molts cops quan baixàvem la vista cap a l’abrupte buit que teníem al costat, trobàvem al cremallera que silenciosament pujava i pujava fins a arribar al seu destí que també era el nostre.
La vida al bolet és tranquil·la, però en les darreres setmanes hem fet alguna que altra sortideta. Amb la nostra caseta a l’esquena ens hem mogut caminant fins a la Vall de Núria i a la platja del Saler amb bicicleta. Ens els propers dies en farem la crònica per posar-nos al dia, a partir d’aquestes esperem explicar cadascuna de les sortides poques hores o dies després de cada viatge.
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif)
